Aquesta setmana he interpel·lat el Govern espanyol per la manca de rigor, transparència i avaluació real de les polítiques d’habitatge que s’estan aplicant, especialment a les anomenades zones tensionades. Davant l’afirmació reiterada que la regulació dels lloguers “està funcionant” a Catalunya, vaig demanar una cosa molt simple: dades. Dades públiques, contrastables i verificables. Perquè les que publiquen els tècnics de l’Agència de l’Habitatge de la Generalitat són clares i desmenteixen el relat.
Quan no es parteix de diagnòstics compartits i basats en dades reals, el que s’està fent és governar amb intuïcions i propaganda. I això és una enorme temeritat en un àmbit tan sensible com l’habitatge.
La ciutadania no necessita adjectius ni relats. Viu el problema cada dia. I quan les polítiques no funcionen, el més responsable és corregir-les, modular-les o replantejar-les. Persistir-hi per no reconèixer errors és sectarisme, no governança.
També vaig denunciar la hipocresia del decret òmnibus que se’ns va portar recentment al Congrés: una barreja de mesures pensada més per al desgast polític i la propaganda que no pas per a un treball seriós i rigorós. Amagar polítiques que no funcionen dins decrets immensos no és governar, és fer trampes.
Des de Junts volem formar part de la solució. Però això només és possible si compartim les dades, la diagnosi i la realitat. Les mesures poden ser diferents segons la ideologia de cadascú, però els fets són els fets. I negar-los no ajuda a resoldre el problema.
Defensar el dret a l’habitatge no és incompatible amb defensar el dret a la propietat, que també és un dret humà reconegut. Les polítiques públiques han de buscar l’equilibri i no fer recaure el cost del fracàs sobre famílies, petits propietaris i veïns que fa anys que conviuen amb situacions de conflictivitat greu sense solucions.
L’habitatge és un problema massa greu per gestionar-lo amb propaganda. Cal rigor, dades, transparència i responsabilitat política. I això, avui, no està passant.
