Al ple del Congrés d’aquesta setmana he tornat a posar sobre la taula un dels principals fracassos de les polítiques públiques socialistes d’habitatge. Un fracàs que no és fruit de l’atzar, sinó d’una improvisació continuada i d’una absoluta manca d’estratègia. Ens han atipat de discursos, denúncies i ocurrències, però la realitat és tossuda: l’habitatge és més inaccessible avui que ahir. Només cal intentar buscar pis per comprovar-ho.
He denunciat també el desori legislatiu que hem viscut els darrers anys. Entre l’Estat i Catalunya, s’han aprovat tantes normes i decrets que el que s’ha creat és una muntanya russa normativa, amb canvis constants: nova definició de gran tenidor, nous criteris de zona tensada, nous impostos… Tot plegat incompatible amb l’estabilitat que cal per oferir habitatge assequible. En aquest context, qui surt guanyant són els grans fons, que tenen equips jurídics potents, i qui queda desemparat és el petit propietari, que veu com les regles del joc canvien cada sis mesos. A més, he denunciat la criminalització del propietari, utilitzada com a arma política. El populisme ha imposat el relat que qualsevol persona que tingui un pis i el posi a lloguer és un especulador. I això és fals i injust.
Des de Junts, defensem una política d’habitatge seriosa, estable i valenta, que protegeixi les persones, incentivi l’oferta i no penalitzi qui contribueix a fer possible que hi hagi habitatges disponibles.
